OneWebDay a Barcelona
El passat dimarts 22 vam reunir-nos al Citilab de Cornellà en motiu del OneWebDay un seguit de persones relacionades amb la xarxa. En Toni Hermoso (Mozilla.cat), Alina Mierlus (Mozilla.cat), Robert Garrigós (Drupal), Jordi Vilanova (societat de la informació, ERC), l’Enric Senabre Hidalgo (Coordinació de projectes al Citilab) ,en Joan Ramon Gomà Ayats (Wikimedia), i jo mateix, de Mozilla.cat també.
Volíem tractar força temes orientats a millorar la xarxa però al final no va ser possible i ens vam centrar en tres: vídeo obert, certificació digital i dependència de plataformes privatives, i manca de voluntaris a les comunitats.
Teniu informació de forma més esquemàtica al wiki de SoftCatalà.
Vídeo obert
Internet ja no és la xarxa del 86 ni la web del 91. Ara és una font de continguts multimèdia colossal amb un pes molt important dels vídeos. La majoria d’aquests funcionen amb Adobe Flash i, si bé el resultat a nivell tècnic és bo (excepte sota GNU/Linux…), genera desconfiança el fet que quasi tots els vídeos depenguin d’una sola empresa, de tal forma que si aquesta decideix no donar continuïtat a Flash Player, tindrem un problema.
La solució rau en emprar formats de vídeo oberts, que qualsevol pot implementar i millorar (Adobe també!) i que a més permeten major qualitat i rendiment. L’HTML5 suporta reproducció de vídeo nativa amb les etiquetes <video></video> i en combinació amb els codecs lliures pot sortir una molt bona alternativa. Firefox 3.5, per exemple, ja ho implementa (demo).
Hi ha tasques a fer en dues vessants:
- Dissenyadors, que estan acostumats a fer servir codecs no oberts i programari que potser no ho suporta, o que simplement no en coneixen les avantatges.
- Usuaris. S’ha d’aconseguir que no noti el canvi, que es faci de forma transparent, per evitar-li problemes.
A més a més, podem cercar recolzament de la idea en mitjans digitals grans, com Vilaweb, TV3, o la mateixa web del Citilab tot aplicant-ho de forma divulgativa. Exemples com Dailymotion, que accepten l’open video, són la bona línia a seguir.
Certificats digitals i sistemes privatius
La certificació digital s’està implantant ràpidament i pot permetre millorar força la seguretat de la xarxa. No obstant això, hi ha tot un seguit d’irregularitats que poden provocar un estancament o retrocés d’aquest desplegament. Qui utilitzarà més freqüentment aquests certificats i qui hi té major interès és la població amb formació de perfil tècnic. Molts d’aquests utilitzem sistemes GNU/Linux o, si més no, no fem servir l’Internet Explorer sinó el Firefox.
Doncs resulta que els lectors d’aquests certificats (sovint ficats en el DNIe o al carnet de la universitat (pública) patrocinat pel Santander) exigeixen fer servir Windows i Internet explorer.
La llei obliga l’administració a ser accessible per a tothom, però no ho estan complint amb l’agreujant que es tiren rocs a la seva pròpia teulada. Probablement es poden emprendre accions legals, perquè per més pedagogia que es faci no arriba el missatge (ordinadors d’escolars amb Windows? tots Toshiba? actualitzen l’ajuntament de Barcelona a Windows Vista + Office 2007? i etc.)
Comunitat catalana i manca de voluntaris
Un dels grans problemes de les comunitats de programari lliure a casa nostra és la manca de gent. Som poquets, ens coneixem, i ens trobem a tot arreu.
És possible que Internet simplement hagi facilitat la comunicació entre els pencaires, que ja existien abans? Sigui com sigui, ens cal buscar la motivació per cada perfil que s’ofereix a col·laborar amb el programari lliure. Sembla, però, que el denominador comú és la cerca de prestigi i experiència, el reconeixement de la feina ben feta. Parlem de cerca d’objectius personals però també d’ajudar a complir objectius globals. Potser per això sovint alguns voluntaris, o potencials voluntaris, tenen recels amb la manera de treballar per la tan coneguda frase «algú es pot aprofitar de la meva feina», que probablement només es pugui arreglar amb pedagogia.
Què fa, doncs, que treballem amb menys o més ganes?
És important que la col·laboració en un projecte esdevingui una activitat social. Més enllà del desenvolupament, traducció, proves, etc, hi ha d’haver una sensació de bon ambient amb els altres membres del projecte i un lligam lleugerament més fort que el ser simples noms d’usuaris dins el mateix grup del sistema. Amb una relació còmoda la gent treballa més i millor que no pas en solitari.
També és important que el voluntari se senti útil dins la comunitat. Que no es perdi la seva feina o s’ignori, i si s’ha fet malament cal justificar-ho per aprendre dels errors i no sentir una estructura jerarquitzada completament dins el projecte. Funcionem per meritocràcia, no per despotisme il·lustrat. De la mateixa manera, també cal comptar amb l’opinió dels contribuïdors i fer que s’adonin que ens interessa. El voluntari està donant hores del seu temps lliure (o no) a un projecte. N’espera, com a mínim, una mica de poder de decisió per poder ajudar en allò que vol i no en allò que se li demana sense explicacions.
No som suficients
És possible que un potencial contribuïdor no sàpiga que pot col·laborar? Cal fer veure a qualsevol persona interessada en la xarxa les seves qualitats i allò que pot aportar a la comunitat. Existeix la falsa idea que es necessiten coneixements avançats d’informàtica, quan fan falta fins i tot traductors i publicistes o dissenyadors, i gent de qualsevol disciplina (que el programari és molt divers, companys!).
Existeixen barreres logístiques o tècniques que fan desistir els usuaris que volen col·laborar? Potser tenim uns sistemes de registre d’usuaris o unes comunitats massa poc permeables? Jo crec que si una persona vol ajudar de debò, pot superar la petita barrera del registre d’usuaris o parlar directament amb la gent que ja és dins el projecte. Fer-ho excessivament porós pot portar a tenir una comunitat gran però gandula o el que és pitjor, incompetent degut a la manca de ganes d’esforçar-se. En alguns llocs, com microvoluntarios, sembla que els ha funcionat.
Les comunitats descuiden la tasca de promocionar-se? Col·laborar amb el programari lliure no és només fer feina orientada únicament al projecte en què col·laborem, sinó també a promocionar la pròpia comunitat i la global per aconseguir nous companys.
On són les noies? Hem assolit el màxim nombre de voluntaris mascle i estem buscant en el terreny equivocat? Potser cal un canvi d’estratègia i animar el personal femení a participar en comunitats i en el món del programari lliure. Existeixen ja projectes dirigits a això, com Debian Women o Mozilla Women.
Potser milloraríem el nostre rendiment treballant en espais físics comuns? Al Citilab hi han fet la prova i sembla que funciona molt bé. Un ambient de treball ajuda, però a més a més fem que participar en la comunitat esdevingui una activitat social, estrenyem vincles entre membres i fem que el contribuïdor se senti útil. Just el que hem detectat que falla.
Projecció global de la comunitat
Creiem que explicar els «casos d’èxit», allò de l’story tale, pot donar bon resultat. Per exemple, a Cobert.cat (un portal de programari lliure que agrupa somgnu.cat, epkis.com i alliberats.org) podrien entrevistar de tant en tant a membres de la comunitat catalana; o mozilla.cat a membres de Mozilla.
Cal una projecció internacional de la comunitat seguint la idea del tan famós «think globally, act locally». Potser ens fa falta alguna mena de reconeixement «oficial» (dels administradors del projecte o comunitat) de la nostra adhesió al col·lectiu. Ajudaria a cobrir la demanda de prestigi i reconeixement que té quasi tothom, però en un currículum vitae. Busquem amics en altres comunitats i aprenguem els uns dels altres. A més, segur que són persones d’allò més agradables i apassionades pel que fan 
octubre 1st, 2009 at 12:14
Ei, Edu.
Gran article. M’he sentit molt identificat amb la frase “Els contribuïdors som sinusoïdals per norma”.
Salut!